Un del meus primers pastissos. El vaig fer el novembre, per l'aniversari de la Lidia, de la meva Lidia. La Lidia del cole, dels viatges amb metro, de les riallades, de les confidències, dels "no em sé res!" el dia dels exàmens, de "com es fa un petò?", de tantes i tantes coses. Va ser un pastís fet amb emoció, l'emoció de saber que era per ella i la de saber que aquest cop, la Viky no en menjaria. Però hi vam pensar, i vam brindar per ella, que des de dalt, ens mirava riallera, amb el seu sonriure obert i sencill.
No me l'esperava...
ResponEliminaVa ser una sorpresa afegida dins del sopar sorpresa!
Quan el vaig veure vaig pensar: "És per menjar o és de plastilina??" El vaig trobar tan bonic i original com bo i la veritat és que em feia pena tallar-lo.
Sort que el varem immortalitzar en moltes fotos...
Era un apstís que tenia gust d'il·lusió i carinyo, d'aquell carinyo al que saben les amistats que fas quan encara ets esència.
Moltes gràcies Núria.
Lidia